A Catalunya, la majoria de la cura de gent gran encara la fan filles i nores, sovint amb feina pròpia, fills propis i una vida amb molt poc marge. Quan un dels seus pares perd autonomia, el sistema d'ajudes existeix, però la part operativa del dia a dia continua recaient en elles.
El desgast no es veu fins que es trenca
El cuidador familiar acostuma a aguantar molt. No es queixa. Es queixa quan ja és tard: quan dorm malament, quan el cap no para, quan ja no recorda quan va ser l'últim cap de setmana de descans.
Tres senyals que el cuidador necessita ajuda
- Insomni o cap que no para. Repassar mentalment què cal cobrir l'endemà, cada nit.
- Renúncies acumulades. Visites mèdiques pròpies aplaçades, vacances retirades, amistats descuidades.
- Sensació de culpabilitat constant. Estigui o no estigui fent les coses bé, mai n'hi ha prou.
Cedir part de la càrrega no és abandonar
Sovint, demanar ajuda — un servei extern, una hora puntual de descans — es viu com a fracàs. No ho és. És justament el que permet que la cura sigui sostenible al llarg dels mesos.