Quan cuinar deixa de ser segur: senyals que cal suport

Senyals que conviu observar

La majoria no es veuen en una sola visita. Es noten quan s'acumulen. Si en marqueu tres o més en un mes, val la pena pensar-hi.

• Marques de cremat a les paelles o a la vora dels fogons.
• Olor de gas, o testimoniatge d'haver-se deixat el gas obert.
• Menjar caducat a la nevera, sovint amb dates de fa setmanes.
• Plats que es repeteixen perquè ja no es fan els altres.
• Plats deixats a mig fer o oblidats al microones.
• Pèrdua de pes que ningú s'havia plantejat.
• Pell més seca, signe sovint de poca hidratació o poca proteïna.
• Comentaris del tipus «avui no he tingut gana» repetits sense ser comentats.
• Visites a la cuina a hores estranyes, sense recordar si s'ha menjat.

Cap d'aquests senyals, per separat, defineix res. Però plegats configuren un mapa.

Per què sovint no ho expliquen

Una persona gran que sempre ha cuinat no diu fàcilment que cuinar s'ha tornat difícil. No és cosa de mala voluntat. Hi ha tres motius habituals:

• No volen ser una càrrega. Han vist com va això i no volen reproduir-ho.
• Tenen por que els tutelin. Reconèixer que ja no es valen sols se sent com el principi d'una pèrdua.
• No són del tot conscients. L'oblit lleu d'un fogó encès no es viu com a alarma; es viu com a despist.

Si esperem que diguin «ja no em sé valer», esperarem molt. La conversa l'ha d'obrir algú altre, i amb una mica de tacte.

Com parlar-ne sense alarmar

Parlar d'això amb els pares és incòmode. Aquí, una mica d'estructura ajuda. Quatre principis:

• No començar per la solució. Començar per l'observació.
• No acusar la persona. Descriure el fet, no la incapacitat. «He vist que el fogó es queda encès» funciona millor que «ja no et sé valer.»
• No barrejar dues converses en una. Si voleu parlar de la cuina, no aprofiteu per parlar també del cotxe, dels medicaments i del testament.
• Donar opcions, no instruccions. «Hi ha gent que prova X. Què et semblaria una setmana?» és una porta. «Hauràs de deixar de cuinar» és un mur.

La conversa rarament es resol d'una sola vegada. Sovint és una primera frase, un silenci i una represa al cap de quinze dies. És normal.

Què fer si els senyals s'acumulen

Quan els senyals són clars i la conversa ha estat possible, hi ha tres formes d'ajuda gradual que sovint funcionen:

• Reduir la càrrega. Que la persona deixi de fer plats complets i només mantingui les coses senzilles que encara fa bé (esmorzar, berenar).
• Cobrir els àpats principals. Aquí és on un servei de menús a domicili sovint té sentit: dinar i, segons el cas, sopar.
• Mantenir el ritual. El més important no és qui ha cuinat el plat. És que el plat hi sigui a l'hora de sempre.

L'objectiu no és fer-li perdre la cuina. És fer-li perdre el risc.

Una decisió de cura, no de control

Decidir que la persona deixi de fer plats complets no és reduir-la. És protegir-la. Però per a la persona, la sensació pot ser justament la contrària. Aquí, com en molts aspectes de la cura, el to amb què es proposa la solució importa tant com la solució mateixa. És una decisió de